La cara del FERM, un motor dièsel de 20 cavalls, ha canviat del tot. La restauració, gairebé una feina d’orfebreria, ha permès que aquesta joia feta a Barcelona i de forma artesanal hagi tornat a funcionar 42 anys després. L’any que ve formarà part de l’espai museogràfic que s’ubicarà a la platja de Calella, on ara hi ha la casa dels pescadors, i que forma part d’un projecte que la declararà Bé Cultural d’Interès Local (BCIL).

Netejat per dins i també per fora, el FERM ha tingut un bateig especial aquest diumenge. Després de 5 mesos apartat de mar, hi ha tornat, tot i que l’ha vist de lluny. Al Passeig Manuel Puigvert, en Josep Martí Gay, que se n’ha ocupat de la seva recuperació, l’ha tornat a engegar. A la festa, s’hi han sumat quatre embarcacions de vela llatina, que formen part del patrimoni marítim del nostre litoral.

El Sant Pau de Sant Pol de Mar, el Sant Ramón, de Vilassar de Mar i el Nano i la Madrona, de Pineda de Mar. La primera ha varat a la sorra de la platja, arrossegada per un tractor. La segona ha quedat ancorada a mar, pel seu pes i diuen també que, pel seu estat de conservació.

En Vicenç, ‘el Porronet‘, és un dels pescadors de tota la vida a Calella. Ell, va sortir moltes vegades a mar conduït per la potència del FERM. Amb ell, n’hem parlat.

Què sents veient el FERM funcionant de nou?
Mira,… el primer que em ve al cap és que quan anava a mar tenia menys de 20 anys. Hi havia molt de peix i aquests motors ens donaven molta feina. Als 5 o 6 mesos funcionant, el cilindre s’embrutia molt i l’havíem de desmuntar tot perque tingués bona compressió i arrossegués millor les xarxes. I ara, veure’l així em fa il.lusió. Però també veig que em queda poc per disfrutar-lo perquè ja en tinc 76 i no en viuré gaires més. Em sap greu perquè veig que a mí se m’està acabant la història.

Aquest motor anava a una embarcació, la Maria, ancorada a Arenys…
Jo diria que sí, però també que el tub d’escapement li vaig fer fer jo a en Rovira de Sant Pol. És a dir, el motor no és el meu, però sí el tub. Ara bé, era exactament igual. En tenia dos. El d’una barca que es deia Agustí, que portava el mateix motor i el de la Verge del Mar, que era d’arrossegament, a qui li vam fer unes culates per engegar-lo en fred. Aquest s’engega escalfant-lo.

Suposo que tens moltes batalletes per explicar.
Mira, cada dia baixàvem a quarts de sis del matí. Tiràvem la barca a l’aigua i pescàvem fins a les 6 de la tarda. Arrossegàvem la xarxa durant una hora i mitja, depenent del seu pes. Abans s’agafava molta porqueria: bunyols, pinyolassa, pedres, florera. La mar era molt verge. Ara no. Fan el volt i si no agafen peix, ja no treuen res més del fons.

Quin tipus d’embarcació podia moure aquest motor?
Des d’una de 8 metres fins a una de 12. Era l’únic motor que van fer de gasoil. Però, hi havia pocs diners i poques cases que fessin motors. Aquest és fet a Barcelona per la casa FERM. També hi havia el ‘Bolinder’ i el ‘Bolu’, que es feien fora. Era el mateix sistema, però eren molt més cars. El meu primer motor rondava les 50.000 pessetes.

I la pesca donava per poder comprar un motor d’aquests?
No, no tothom ho podia fer. Poques barques portàvem aquest tipus de motor. Eren més petits, com l’Hipocampo’, el ‘Fita’, que es va acoblar per anar a pescar. Amb el FERM, quan compraves una barca és perquè tenia l’autorització per fer l’arrossegament. Qui comprava aquestes barques eren els pescadors privilegiats. No eren noves i valien entre 70.000 i 100.000 pessetes. Abans, les barques que teníem eren més petites i anàvem a la ‘vaca’, al ‘palangró’ i a la ‘sonsera’. Eren de 6 metres i hi pujàvem 5 homes. I el jornal era molt petit, perquè per l’amo, el benefici també ho era.

S’ha de tenir traça per engegar-lo i evitar alguna lesió?
Traça sí perquè s’engega per balanceig. Però és fàcil. Ara, tinc una ferida de guerra que va ser per voler protegir-me. Vaig fer fer una tapa per ocultar el volant i la protecció és la que em va fer mal. I mira, tinc el dit completament trencat.

Saps si el vostre pare va arribar a veure l’arrossegament amb els bous?
No, crec que no. El meu avi sí. Encara no hi havia ‘la màquina’ (nom amb què els pescadors coneixen la casa on fan vida), però, no. De petit, jo tampoc recordo haver-ho vist mai. Aquí, van arribar a haver 6 embarcacions d’anar a l’arrossegament i 6 o 7 teranyines (embarcacions de cèrcol). L’ambient, aquí, era molt mariner. I al barri de Pekín, hi havia tots els que anaven a la vaca i a la sonsera. Aquests eren els pescadors una mica més pobres i els d’aquí eren una mica més rics. La meva família va fer l’esforç per pagar una barca i venir a aquest costat.

ÀUDIO DE L’ENTREVISTA Entrevista amb Vicenç, ‘el Porronet’

ARTICLES RELACIONATS
El vell motor de la caseta de pescadors de Calella tornarà a funcionar
42 anys després, Josep Martí Gay torna a posar en marxa el FERM
La caseta de pescadors rememorarà la història de la pesca a Calella