Opinió

Categoria que agrupa les opinions dels diferents col.laboradors del bloc

7 mesos després, allà mateix

L’equip educatiu de l’Escola Salicrú i l’AMPA han parlat clar i ben alt: volen el nou centre a la Fàbrica Llobet-Guri. Han demanat que es deixin de banda els debats polítics i se centrin els esforços a treballar d’una vegada per totes en la nova ubicació a la Fàbrica, però han topat amb una nova decepció a la primera reunió de la Comissió de Treball. No s’ha avançat en res en tot aquest temps i es pregunten perquè se’ls convoca, si l’estira i arronsa polític continua estan allà mateix on va quedar en el Ple Municipal del mes de juny. No només està en joc l’escola, sinó que diria que el projecte educatiu per a tots els alumnes del Salicrú. Un projecte que, des de fa anys, està condicionat per l’espai i l’entorn en què es mouen. Empatia, em deia més d’un! L’escola a la Fàbrica té l’horitzó del 2014, pactat això sí, abans de les eleccions al Parlament de Catalunya.

Convergència i Unió han estat els primers a demanar-los disculpes. Entenc que se senten també corresponsables, en les formes. Entenc que en dues direccions, cap a l’equip educatiu i l’AMPA, però també cap a les altres forces polítiques. Han passat 7 mesos des què se’n va parlar per última vegada. La majoria de demandes requerides a través d’instàncies, per part de les altres forces polítiques, no han estat contestades. La informació els és necessària per prendre una decisió coherent que afectarà a la comunitat educativa, però també al futur de la ciutat. Calen gestos, palpables. I em consta que arribaran. Molt probablement, abans de la pròxima reunió de la Comissió, que podria ser a finals de gener, disposaran de més informació.

L’escola la vol tothom i per això cal construir-la entre tots. Qui es pot oposar a una de les accions més importants que s’han fet a Calella els últims anys? Qui votarà en contra d’una decisió com aquesta? És més, diria fins i tot, qui s’abstindrà? Aquesta és una carta guanyadora per a l’equip de govern que, sabedor d’això, marca el tempo. Seria però, un error, traslladar el debat al Ple que hagi d’aprovar la decisió. Aquell dia s’hauria d’arribar amb els deures fets i no jugar la carta de qui gosarà dir que no a l’escola.

Parlo de gestos. Per part de tothom, perquè aquesta és una decisió de ciutat. No d’un partit polític o d’un altre. És legítima, molt, la defensa que en fa el PSC dels terrenys de Joan Corominas. Perquè és el seu projecte, que forma part d’un model de ciutat que aposta per la dinamització dels espais. Però, tenen mala peça al teler. Els comporta un desgast d’imatge en un tema tan sensible. Ara per ara, només aviven el sentiment que la seva postura es vegi com un impediment perque l’escola es faci. I l’equip educatiu i l’AMPA, volen resposta ràpida a la seva demanda: quan estarà enllestida l’escola?

Això i que, a la Comissió de Treball, se’ls consulti només per saber quin tipus d’aules volen, com farien el pati, si el centre ha de tenir cablejat a tot arreu i quin serà el millor lloc per al claustre de professors o per ubicar el menjador.

El primer plat, per als mestres, pares i mares, cuinat i a taula. Però, cal cuinar-lo entre tots. La paella és de tots i el mànec, també ho hauria de ser.

CiU “Com a comissió de treball, la trobada té futur. Com a fòrum de debat polític, no”

PSC “Al solar de Joan Corominas es podria començar a treballar demà mateix”

ERC “Batallarem fins al final per no trobar-nos atrapats al ple municipal”

PP “Si no ens volen, ja s’ho faran; ens han ‘ningunejat'”

La Llopasfera: inquietud local a la immensitat de la xarxa

JOSEP BARRI. UN DELS FUNDADORS DE LA LLOPASFERA

El 26 de novembre de 2007, en una xerrada que hi va haver a la Cooperativa L’Amistat, uns quants blocaires calellencs (Jordi Verdura, Saül Gordillo, Josep Barri…) es van “desvirtualitzar”. D’aquest moment de posada en comú de sensacions i experiències en el món dels blocs, va sortir la necessitat o, millor dit, les ganes de fer una trobada del màxim nombre possible de calellencs que publiquessin en aquest format.
Així, després de descobrir-ne i contactar amb una vintena, el 15 de desembre de 2007 es celebrava la 1a Trobada de Blocaires Calellencs al voltant d’una taula: acabava de néixer la Llopasfera.

Aquells moments eren, també, els inicis de la gran eclosió de les xarxes socials (Facebook i Twitter, entre d’altres) i, en pocs mesos, vèiem com a Calella es multiplicaven els seus usuaris. La voluntat va ser, a partir d’aleshores, d’intentar formar un col·lectiu inquiet en aquest món tan complex i que evoluciona tan ràpid com és Internet i els anomenats ‘social media’, és a dir des dels blocs a les xarxes socials i als serveis de compartició multimèdia.

Després de les tres primeres edicions, l’any 2010 la Llopasfera dóna un pas més i convoca un acte públic en el qual quatre representants seus presenten les seves propostes personals a la xarxa. Aquesta presentació oberta, “Dels blocs a les xarxes socials”, ja mostra com l’ús dels mitjans i les aplicacions 2.0 són aprofitats des de la comunicació escrita, des del periodisme, l’entreteniment, la informàtica o la difusió. Lògicament, aquesta evolució constant i imparable de les noves tecnologies té un reflex immediat en la seva aplicació a la vida diària del ciutadà però també, com no podia ser d’una altra manera, a l’activitat professional dels diversos sectors productius. La xarxa és un mitjà de difusió immediat d’informacions i de coneixements i el seu aprofitament és bàsic per a tot aquell qui vulgui anar un pas endavant de la majoria. L’edició de la trobada de la Llopasfera de 2011 ja es fa ressò d’aquest fet: “Noves tecnologies, nous projectes”. Cinc calellencs ens presenten els seus projectes professionals o personals que basen el seu èxit en l’aprofitament de les noves tecnologies.

Un cercle queda format amb tots aquests nous conceptes: noves tecnologies, projectes, web 2.0, xarxes socials, emprenedors. Cap d’ells té massa sentit sense estar acompanyat dels demés. I aquest és el repte per a aquest 2012: 7 emprenedors, 7 projectes. La innovació i l’obertura de nous canals per arribar al màxim d’audiència, ja sigui professional, com d’entreteniment o, en resum, ciutadana, són el camí actual i de futur per evolucionar en aquest món que no para, dia sí i dia també, de parar-nos nous reptes i noves dificultats.

La Llopasfera no pretén res més que ser un focus inquiet en tot aquest nou ordre que és la xarxa d’Internet. I ho pretén fer sense oblidar que, més enllà de la universalitat i la manca de distàncies que ens marca aquesta mateixa xarxa, el món local té també una potencialitat que no podem oblidar i que ens considerem “obligats” a defensar. La llopa calellenca també té el seu lloc a la immensitat de l’univers virtual.

Josep Barri (vilapou)

Notícia: La Llopasfera, del sopar d’amics a la degustació per als assistents (llegeix-la)

Àudio: Els 7 projectes explicats en 20 segons pels seus responsables (escolta’ls)

La Challenge, una suma de voluntats

JOSEP MARIA JUHÉ. PORTAVEU DEL PSC DE CALELLA I EX-ALCALDE (2007-2011)

Es diu que posar temps a les situacions que ens porta la vida, ens permet ser mes justos a l’hora de valorar-les. No sé si és per això, però quan em van demanar d’escriure un article sobre la Challenge em vaig sentir amb ganes d’explicar com vaig viure l’inici i posterior gestació d’un esdeveniment esportiu que depassa, i en molt, per magnitud territorial i significat sòcio-econòmic, el que fins aleshores s’havia fet a Calella.

La primera reunió per parlar-ne va ser a l’hivern de l’any 2008, en un moment on jo mateix encara no sabia massa bé què volia dir triatló i, evidentment, era el primer cop que sentia a parlar de la “Challenge”. Però el fet que al darrera de la proposta, entre d’altres, hi hagués un empresari de la nostra ciutat que en els moments del “boom” immobiliari preferís fer una piscina olímpica a construir més pisos, ens predisposava a escoltar atentament. A la primera reunió ja ens vam adonar que el camí per a realitzar la prova no seria gens fàcil. Caldria, només per posar un exemple, tallar la NII entre El Masnou i Calella. Paraules majors que requeririen de compromisos importants per part de la Generalitat, a través del Servei Català de Trànsit, i de gran part dels ajuntaments del Maresme afectats pel pas de la cursa ciclista. La complexitat organitzativa ens estava indicant un alt cos econòmic, al qual se li hauria d’afegir el preu de la mateixa franquícia “Challenge” i els parametres que aquesta demanava per garantir la qualitat i seguretat de la prova esportiva.

Un cop valorats peròs i contres i amb la decisió que calia, si més no, intentar-ho, va començar la nostra “triatló” particular per arribar a bon port. Davant d’aquests reptes molt complicats que implicaven a persones i àmbits molt diferents va caler, sense més dilació, que comencèssim a sumar… En una primera etapa a tot l’equip de govern, amb els regidories d’esports i turisme al capdavant com a àrees més afectades per l’organització de la prova, i també al partit principal de l’oposició que en aquells moments era CiU. La següent suma havia de passar pel Consell Comarcal, ens era imprescindible obtenir l’acord dels ajuntaments de la comarca. Amb una certa dosi d’entusiasme, que ja no ens deixaria al llarg de tot el recorregut, i d’argumentació sobre l’oportunitat històrica que podia significar aprofitar un esdeveniment esportiu d’abast internacional, per promocionar la que en aquells moments era nova marca turística “Costa de Barcelona-Maresme”, vam aconseguir que tant el President del Consell com tots els grups polítics i ajuntaments comarcals donessin el seu vist-i-plau. Acabàvem de fer un pas de gegant, ara ja teníem un nom per a la prova que ens vinculava a Barcelona, amb tot el que això ha significat, significa i pot acabar significant,   afegíem a l’organització el potencial de gestió del Consell Comarcal i amb l’acord dels ajuntaments podíem fer el següent pas; sol·licitar al Servei Català de Trànsit l’autorització per tallar la NII. Quan després de diverses reunions aquest Servei ens dóna finalment el seu “Sí”, sortint de la reunió ens abracem les tres persones que hi erem presents, jo mateix, el president del Consell Comarcal i el principal promotor privat, el senyor Roberto Mondejar. Havíem resolt la part administrativament més complicada i a l’hora allò imprescindible per fer passar la prova ciclista de la triatló: disposar d’un territori.

Ara ja, amb la mirada posada cap a la “Half Challenge” de maig de 2009, començava una nova cursa més organitzativa i on s’hauria de tenir molt present la gestió i la responsabilitat econòmica d’una prova esportiva molt complexa i de pressupost molt elevat. Des de l’ajuntament de Calella, amb la regidora de turisme al davant, es crea un grup de treball on hi són representats tant la part dels tècnics implicats com la dels grups polítics municipals, inclós CiU. S’aconsegueixen subvencions econòmiques de la Generalitat, Diputació de Barcelona i l’Estat amb la implicació de tots els grups polítics, que faran viable, en una època on la crisi ja comença a apretar, l’aportació econòmica que ha de fer l’ajuntament de Calella. Per part dels organitzadors privats es fa una intensa campanya de promoció de l’esdeveniment esportiu a nivell mundial, però el que de debó et fa obrir els ulls a l’enorme força de les triatlons de  llarga distància, és observar el compromís humà i esportiu que adquireixen les persones que es proposen fer-les.  En aquest sentit, des del primer moment que es coneix la notícia de què Calella serà seu de la Challenge, esclata un moviment ciutadà d’homes i dones per participar-hi, sigui com a esportista amb la formació del “Team Calella” o bé com a voluntari.

A la fi!, el 24 de maig de 2009 a les 7.30 h. del matí a la platja de Calella es dóna la sortida a la prova de natació. El sol a l’horitzó i els nedadors amb els braços amunt com si fossin gavines sobre el mar, una imatge que per sempre més formarà part de la història de tots els que hi érem presents. En tot l’escrit només he citat un nom, Roberto Mondejar, malgrat que en podríem fer un altre article  sobre la seva relació amb un model insostenible de gestió, avui li vull agrair que posseint la franquícia Challenge per fer la prova a qualsevol lloc d’Espanya, pensés en Calella i també sumés la seva voluntat amb la de molts altres per acabar fent realitat el que avui és la millor triatló de tot l’estat espanyol: la Challenge Barcelona-Maresme.

Josep M. Juhé i Mas

 

Els inicis del triatló de llarga distància

XAVIER ARNIJAS. TINENT D’ALCALDE DE CIUTADANIA (2011)

El triatló de distàncies extremes neix el febrer de 1977 a Hawaii d’un repte entre una colla de marines. Aquells militars després d’una festa, van començar a teoritzar sobre quin era l’esport més dur del món?. Quin esportista podria ser el més fort? I el més complet?.  Per donar resposta a les seves qüestions es van plantejar un nou repte, unir en una mateixa prova i en un sol dia les tres proves de llarga distància més dures que es feien de manera individual a Hawaii: La Waikiki Rough Water Swim, de tres quilòmetres i vuit-cents metres, la Around the Island Bike Race, de cent vuitantat quilòmetres, i, per acabar, la Honolulu Marathon, de quaranta-dos quilòmetres i cent noranta-cinc metres. La pensada va ser promoguda per dos capitans nord-americans John Collins i Dan Hendrickson i van citar per l’any següent a tots els que s’atrevissin a intentar aquesta bogeria. Així després d’un any de preparació la primera edició de l’Home de Ferro (Iron Man) fou disputada el 18 de febrer de 1978, i hi van participar quinze atletes, tots homes, disposats a demostrar qui era el més fort. En van acabar dotze. Uns quants anys després l’Ironman aterra a Europa celebrant-se la primera prova a Niça el 20 de novembre de 1982. És per aquest motiu que l’Ironman de Hawaii té el prestigi i l’aureola mítica que té degut a que va ser la pionera i Niça per ser la porta d’entrada d’aquest esport a Europa.

Les proves Challenge neixen a l’ombra de la franquícia IronMan de Hawaii amb objectius semblants i amb les mateixes distàncies, però amb matisos. El repte continua sent el mateix però la nova aportació és la de potenciar un tracte diferenciat i atendre l’entorn familiar de l’atleta. Aquesta nova filosofia ha permès que el repte personal dels atletes, que no és cap més que el de superar una prova d’extrema duresa, es converteixi en una experiència inoblidable. Així la família Challenge creix d’una manera espectacular els darrers anys i aglutina un conjunt de proves de triatló de llarga distància repartides per tot el món. Aquesta relativa nova franquícia de triatló té com a màxim referent la prova que es realitza Roth, però compta amb un total d’onze ciutats repartides arreu del món que l’acullen.

La Challenge arriba a casa nostra

Fa tres anys que Calella és la seu Challenge a l’Estat. I amb dues proves, una al maig (la mitja Challenge) i l’altre al setembre s’ha posicionat com un dels destins més atractius de la franquícia darrera de la prova mare de Roth. Amb més de 3.000 atletes per aquesta edició, en el seu conjunt, i de més de 30 països diferents, Challenge Costa Barcelona ja ha rebut dos anys seguits la distinció de millor organització per una prova esportiva a l’Estat Espanyol. Aconseguir amb només tres anys aquestes altes fites de participació, de reconeixement i de prestigi, són el fruit d’un treball apassionat per part dels organitzadors de la prova i de les diferents administracions que hi col·laboren.

A casa nostra, La Challenge s’ha convertit en un esdeveniment que ha contribuït a dinamitzar la nostra ciutat tant des de la vessant social, esportiva com econòmica. Aquesta cursa de triatló ha provocat un rebombori considerable a casa nostra i la imatge de Calella com a destí de turisme esportiu s’ha vist reforçada molt més del que ningú es podria haver imaginat en un principi. La dificultat logística que comporta una prova de llarga distància com aquesta necessitava forçosament de la generositat de molts municipis, i un suport incondicional de totes les administracions per funcionar, la gran acceptació social d’aquesta prova ha fet la resta. La comarca i el País ha entès els beneficis que la Challenge aporta al territori tot potenciant una imatge de destí singular. Però no ha estat fàcil.

Des de la recuperació de la democràcia els municipis del nostre País s’han esforçat en construir i condicionar equipaments esportius per tal de tenir una xarxa infraestructures esportives que garantissin l’accés de tothom al món de l’esport. Tot plegat complementat amb polítiques de sensibilització i de promoció de l’esport, conscients dels beneficis per la salut de la pràctica esportiva i dels valors intrínsecs a la pràctica esportiva. Amb l’aparició d’activitats esportives que per les seves característiques sobrepassen els límits estrictament locals i interfereixen en terreny aliè apareix un nou repte per al municipalisme. Els beneficis de l’impacte econòmic i mediàtic de determinades proves que es celebren han de lluitar amb les molèsties i les dificultats organitzatives d’aquests esdeveniments. Quan juga el Barça totes les vies de comunicació del País se’n ressenten, els accessos a Barcelona es col·lapsen, el funcionament de la ciutat queda alterat, es modifiquen horaris de transports urbans i es creen dispositius de seguretat i transit expressament. Per no parlar dels dispositius i la logística que cal muntar quan hi ha Gran Premi de Fórmula 1 a Montmeló i l’afectació que representa a nivell local i comarcal. La Challenge n’és un altre exemple.

L’aposta que va fer el municipi de Calella i el Consell Comarcal posant el triatló i la Challenge Costa Barcelona com activitat principal i estratègica per la comarca del Maresme va ser l’inici d’aquesta aventura no exempta de problemes. Els inicis van ser esportivament positius, visualment espectaculars, i d’un gran impacte mediàtic. Però malauradament la direcció de l’empresa que va iniciar el projecte va actuar amb manca de rigor ètic i econòmic. Aquest fet va provocar un trencament important i la prova va estar a punt de no continuar. L’empresa afinada a Calella Triatlon Spain S.L. agafa el relleu de la franquícia Challenge amb valentia, de la mà de l’hoteler calellenc Josep Maria Corrales i dels germans Agustí i Jordi Pérez (cervells de la cursa). La casa mare confia en el nou projecte gràcies a l’aval que representa que un empresari local de reconegut prestigi lideri la iniciativa. El “know how” de la cursa i del món del triatló que els germans Pérez aporten a l’empresa acaben de donar la consistència necessària perquè les administracions local i comarcal donin de nou el suport incondicional al projecte.

Dos grans reptes: Major repercussió a nivell esportiu i optimització econòmica

La injecció de diners públics en el projecte ha garantit fins avui el sosteniment d’aquest gran esdeveniment. Sobretot pels recursos aportats per l’Estat a través de les demandes de la Senadora i ara també Alcaldessa de Calella, Montserrat Candini. El repte a partir d’ara i el que determinarà la seva consolidació definitiva serà el de continuar funcionant amb menys recursos públics i en augmentar els propis. L’augment de patrocinis privats i l’increment d’ingressos a través de les pròpies inscripcions dels atletes haurà de compensar la part pública que s’anirà reduint, no només per la conjuntura econòmica actual (que potser accelerarà el procés) sinó com a mecanisme normal i habitual de funcionament. Tota aposta per un esdeveniment d’aquesta envergadura cal una injecció i recolzament públic inicial important. Aquest necessari augment d’ingressos privats juntament amb una major racionalització de la despesa seran els fets que acabaran donant la mesura necessària de la viabilitat del manteniment de les dues proves Challenge costa Barcelona.

L’altre gran repte és consolidar esportivament les curses. En aquesta línia s’ha avançat molt, cada cop més atletes professionals volen venir a competir a casa nostra i l’acceptació social d’aquest esport al nostra País, a l’Estat i en general arreu del món estan fent que l’atleta popular continuï creixent i no es vulgui perdre aquestes curses. El potencial turisme esportiu de triatló continuarà creixent en els propers anys. Juntament amb aquest fenomen de creixement d’esportistes que practiquen triatló i el treball que s’està fent per poder ser campionat europeu  en l’edició de la Half Challenge 2013 i per ser campionat Europeu el 2014 per la Challenge, poden acabar donant l’empenta definitiva.

Socialment acceptada i volguda

Tres anys han començat a donar a conèixer el que és el challenge. Els inconvenients que genera aquest gran muntatge en les rutines diàries dels ciutadans i els canvis que pateix la ciutat en els dies de la prova s’han convertit en un preludi d’una cap de setmana molt esperat. Amb la proximitat de la Challenge el nombrós equip de voluntaris ja es comença a posar en marxa. Els atletes del equips de triatló de la zona són per tot arreu, per les carreteres entrenant, al mar i a les piscines nedant, pels carrers i passejos corrents, en els seus rostres ja es pot copsar la il·lusió i la tensió tot preparant-se pel gran dia. Les ciutats costaneres de la comarca es van transformant mica en mica i Calella s’engalana per rebre a milers de visitants que venen a les nostres terres a gaudir dels nostres paratges, del nostre clima, de la nostra cultura i gastronomia. Els atletes realitzaran un esforç sobrehumà i el públic no s’ho voldrà perdre, els ciutadans aniran a animar, a patir i a emocionar-se amb gent vinguda d’arreu del món. Tot plegat un gran espectacle esportiu i humà. Calella per uns dies és transformarà física i emocionalment, Calella tornarà a bategar amb el Challenge!

Un repte personal

Li dec molt al triatló i al Team Calella. Degut a la intensitat en la que de jove he practicat esport he patit diverses lesions però la pitjor va estar la d’esquena fruit de les sobrecàrregues continuades sobretot practicant esports de vela i el bàsquet. Les molèsties en la zona lumbar van passar a pinçaments provocats per una protrusió discal amb pics de dolor que em provocaven paràlisi. Vaig anar convivint amb la lesió medicant-me, fent exercici en poca intensitat però de manera continuada. El punt d’inflexió va ser quan vaig acceptar la lesió, quan els medicaments i calmants van deixar pas a llargues sessions d’estiraments musculars, a la relaxació. Això em va permetre de mica en mica anar augmentant les càrregues de treball i la moral.

Des que no et diagnostiquen el què tens, les possibles causes i t’ensenyen la manera de conviure amb la lesió van passar gairebé dos anys. Bons amics com l’Albert Estany de Vectis i com en Joan Villaret mestre d’INEF van ser claus per a sortir del forat on em trobava. El fet de començar a entrenar amb més regularitat em va fer millorar l’estat d’ànim i alleugerir el dolor. I llavors apareix la Challenge a casa nostra i el Team Calella. Això em va donar una motivació per tornar a entrenar amb més energia, volia participar-hi!. La vida de cop dóna un tomb, allò que semblava impossible un temps enrere torna a ser possible. De tot això ja fa gairebé tres anys. El triatló forma part de la meva nova vida esportiva, no vull que això s’acabi, la il·lusió i la motivació per assolir aquest repte m’empenyen més que mai. Qui vol una vida millor? (Marcel Zamora, Deu i Onze Editors, SL 2012).

Xavier Arnijas i Tubert

 Scroll to top