El Festival Internacional de Cinema del Sàhara torna al campament de refugiats saharauis de Dajla. La desena edició està dedicada a les seves dones, que tenen un paper preponderant en la lluita pel reconeixement del seu poble i del seu territori. El cinema ajuda, des de fa una dècada, a visualitzar davant de la comunitat internacional, un conflicte que fa molts anys que està oblidat. Enguany, al FiSahara, es projectaran pel.lícules com ‘La bicicleta verda’, de la primera dona de l’Aràbia Saudita, directora de cinema o ‘Cinc càmeres trencades’, que narra la història de la resistència pacífica del poble palestí. El festival compta amb el suport d’actors importants, com Javier Bardem. Aquest any han estat convidades per primera vegada les actrius, Ana Wagener i Melani Olivares.

Paral.lelament a la projecció de les pel.lícules, s’hi fan tot un seguit de tallers, concerts i activitats lúdiques enmig del desert. Una de les entitats que hi participa és Pallasos en Rebeldía, que aquest dimarts ha viatjat cap al Sàhara. Amb el grup, s’hi ha desplaçat el càmera calellenc, Ernest Pancho. Amb ell hem conversat, abans d’agafar l’avió.

Ernest PANCHO, càmera de televisió. ‘Calellut’ i ‘Pekinaire’

Alegria es pot entendre. I rebel.lia?
Perquè creiem que en aquest món falta contestació a tot el que està establert. Allà on anem veient que el passotisme internacional està instaurat. I s’ha de lluitar per donar veu i alegria als que ho necessiten.

Implicació amb la societat en què vivím?
Totalment. Entre tots ho podem fer. La gent ha d’agafar consciència del que està passant. Així, no seria tan fàcil que hi hagi tantes persones oblidades.

Per la teva experiència, què està passant?
Els interessos econòmics i polítics estan fent molt de mal. Hem estat a Palestina, al Perú, al Sàhara,… i el patiment es podrien evitar.

I en els vostres actes, què us trobeu sobre el terreny?
Mira, al Sàhara, per exemple, un fotimer de nanos amb unes ganes brutals de riure i passar-s’ho bé. Veus en els seus ulls i gestos, que necessiten estima, amor i explotar. Són nanos molt vius. T’agafen, t’estiren de la roba, et diuen que no marxis, et conviden a casa seva.

Bons moments, i alhora, també durs?
Sí, el que ens donen és impagable. Les lliçons de vida que rebem a cada viatge són magistrals. Però molts cops, quan marxem ho fem amb un regust agredolç perquè, com a occidental, t’adones que tens part de culpa.

Què podem fer per canviar-ho?
Tot. Podem fer tot. Fins i tot, alhora de comprar. Podem discriminar i fer boicot a empreses que ajuden a què això passi i que mantenen la política de l’odi, de la segregació, de la guerra i dels desplaçaments.

Teniu por quan inicieu aventures com aquesta en zones de conflicte?
Està clar. Tením companys que han tingut problemes. Jo mateix, a l’aeroport de Tel-Aviv, quan intentava marxar de Palestina. Problemes sempre en tindrem, perquè en realitat volen que no hi anem.

Perquè?
Quan va un equip de Pallassos en Rebeldia a Palestina, al Sàhara o a on sigui, també hi ha una força mediàtica, vídeos que demostren a la gent el que està passant. I hi ha molts estats que no ho volen.

Quins interessos tenen?
Interessos en què desaparegui qualsevol resistència i suport. L’estat espanyol, per exemple. Va deixar abandonat el poble saharaui i ara mateix tampoc fa res pel seu reconeixement, perquè té mil interessos econòmics i polítics. Sense anar més lluny, es reparteix amb el Marroc tota la zona pesquera de la costa saharaui.

Al Sàhara hi aneu ara. Què hi fareu?
Anem convidats pel festival de cinema internacional del Sàhara a fer una mica de dinamització i sarau.

Un festival de cinema, enmig del desert
Aquesta serà la desena edició. I hi van actors i directors d’alt nivell europeu. Hi ha un equip que treballa un any sencer per muntar-lo. Per exemple, creuem dos camions enmig del desert. Un fa de pantalla i l’altre de projector. Té molt de suport del Frente Polisario i, realment, la gent que hi va hi torna.

És una zona perillosa per muntar un festival d’aquestes característiques?
Perillosa, no. Sí que hi ha hagut intents de desestabilitzar i de fer agafar por a la gent com els últims segrestos de cooperants per part de grups islamistes, del Magreb islàmic. Pensa que el Fisahara és un festival tant important que el mateix Frente Polisario fa tres cercles de seguretat per evitar que cap espavilat ho pugui espatllar.

I la situació de la gent, quina és?
No és la millor. Pensa que porten més de 30 anys refugiats en el pitjor dels deserts, amb una climatologia terrible. No hi ha aigua. Tampoc molts hospitals. Si hi ha alguna cosa greu han d’anar fins a Tindouf que és la ciutat argelina més pròxima. La vida no és gens fàcil.

De què viuen?
La majoria, de l’ajuda internacional que arriba periòdicament. Però tot i això, ells no volen caritat. Volen la victòria i viure a la seva terra.

Podem parlar de condicions infrahumanes?
Sí. I de casos reals de nens que sense una atenció mèdica digna, doncs, s’estan morint. Jo vaig conéixer un nen, que va morir fa mig any d’una complicació d’un càncer a la cara. Amb un tractament a qualsevol país europeu, hauria sobreviscut.

ÀUDIO DE L’ENTREVISTA Entrevista Pallassos rebeldia