Toni Sors segueix al Lothse Shar, un dels cims més alts de la serralada de l’Himàlaia, amb 8.400 metres. Fa 26 anys, una allau va sorprendre’l quan intentava l’ascensió amb 3 companys més de l’expedició Massana. En Francisco Porras, l’Antonio Quiñones i en Sergio Escalera. Van quedar sepultats per la neu, després d’una caiguda lliure de més de 2.000 metres. El rescat es va fer impossible. La muntanya els va acollir per sempre.

En Toni Sors va formar part de la primera expedició catalana que va conquerir l’Everest, el 28 d’agost del 1985, al costat de noms tan mítics de l’alpinisme català com Conrad Blanch, Carles Vallès i Òscar Cadiach, que un cop a dalt de tot, va dir allò de “Catalunya ha fet el cim, visca, visca!”. Sors era nascut a Sant Vicenç de Montalt (Maresme). El passat mes de novembre, una expedició de l’agrupació Montaltrek va coronar l’Island Peack (6.189 metres). Un cim que s’aixeca tot sol, vorejat pels glaciars del Lothse i el Lothse Shar. En Lluís Cases, un dels integrants del grup, va tenir un rècord per al seu company desaparegut Island Peack (Antoni Sors)

L’Island Peak va ser el punt culminant d’una expedició que pel camí ja va deixar enrera el Gokyo i el Kala Patthar. També, sense voler-ho, a en Siscu Calopa, el president de l’associació excursionista Montaltrek, que als seus 77 anys va patir del mal d’alçada. Diu, “perquè els companys anaven massa ràpid”. Guiats pels sherpa propi de l’expedició, en Sange, que viu a Camprodón i que té entre cella i cella pujar a l’Everest amb una estelada, d’aquí a 2 anys. En Siscu els valora i molt Island Peack (sherpes)

En Siscu, va recular i els va esperar durant 6 dies. Abans de l’atac al cim, i durant el trekking d’aclimatació, els membres de l’expedició van haver de conviure amb el fred.

La manera de passar-lo, era ingerir molt de tè. Així s’hidrataven i ajudaven el cos a passar millor les temperatures per sota dels 20 graus, amb què es despertaven a l’interior dels allotjaments on van passar les primeres nits Island Peack (excrements)

Res a veure, però, amb els -35º, amb què es van aixecar el dia de l’ascensió des del campament base. La Lluna va patir un petit problema per la falta d’oxigen, a partir dels 5.000 metres. La pared vertical la tenien ja al davant, “havíem de pujar sí o sí!”, recorden. Trobant els límits naturals i també els personals. A dalt de tot, la llibertat es mesura amb els ulls, amb la ment i també amb els peus. Afirmen que “van connectar amb el silenci”.