El pilot de raids canetenc, Joan Pedrero no ha trepitjat mai l’Àfrica competint al Dakar. Hi ha estat dues vegades fent tasques humanitàries, el 2008 i el 2014. La primera, com a membre de la caravana solidària del Dakar que, gairebé d’una manera furtiva, va arribar a Mauritània per fer entrega de material escolar i sanitari. Va ser l’any, en què l’amenaça terrorista va acabar amb la vint-i-setena edició del ral.li més popular del món.

I de la segona, n’acaba de tornar. En col.laboració amb una petita associació, La Medusa [entitat situada a Llavaneres que realitza petits projectes d’ajuda a les zones més empobrides del planeta], Pedrero ha conviscut durant 8 dies amb la gent de la població senegalesa de Thionck Essyl [regió de Ziguinchor]. I n’ha deixat constància, a través de la seva càmera. Al seu perfil de facebook ha fet un tastet de la faceta com a periodista solidari.

Aquesta segona experiència, t’ha impactat tant com la primera?
L’altre cop anava amb una altra gent [caravana solidària]. Aquesta vegada he estat amb l’Associació La Medusa, molt preparats. Són petits, però humils. Tenen molta experiència en el camp mèdic i fan operacions a la població de Thionck Essyl [Senegal]. A l’hospital li falten moltes coses. Hi ha molta feina per fer. Molts Mac Givers, com els hi dic jo. I ja veureu el vídeo, en què es demostra la nostra vivència, que diu molt.

Has anat a fer de periodista…
[riu]… Sí, la veritat és que tinc unes càmeres petites, estil GoPro. Totes les publicacions que faig al facebook, les faig amb això. Vaig conèixer la gent de l’associació. I va ser posar-hi un missatge, que em va arribar molt de material. Vaig veure que era una oportunitat per mí. Ara surto d’una lesió a Itàlia i vaig aprofitar la recuperació per anar allà i ajudar.

Com t’han rebut, sabent que els estaves enregistrant?
Al principi els costava. Després et coneixen i veuen el missatge que vols transmetre d’ells. Ja sé que aquí, també es passa malament, m’ho ha recordat més d’un. Però, aquí no puc fer gaire i allà, amb poca cosa, faig molt.

Quin tipus d’imatge has gravat?
De tot. Caigudes en bicicleta, donant de menjar als nens o fer-li una foto a una Polaroid que em vaig endur. La cara d’impacte dels nens que veien el paper sortint, amb la imatge,… això ha estat molt bèstia.

Com reparties el material?
Feia de tot. De ‘machaca’, de periodista… La meva vida ha estat sempre de treballar moltíssim. Primer amb les màquines i ara amb les motos. Sobretot, anímicament, sóc molt alegre. He volgut transmetre alegria. A l’hospital també vaig donar un cop de mà. Si he d’agafar la fregona, l’agafo. Sense manies. Sense pensar, “jo sóc pilot i no ho faig”.

I això de repartir alegria, com es traduia?
Portava la motxilla plena. Amb raspalls de dents, joguines, pilotes de l’Espanyol, un club que sempre m’ha ajudat en els temes solidaris [Pedrero és soci del club blanc-i-blau]. Jo em desplaçava pel poble en bicicleta i caminant…

…I amb la motxilla carregada
Sí, home sí, això és entrenament.

Llegin-te al facebook, et vaig veure en un taller de motos i el següent comentari “no saps el que fan aquests amb un filferro
Va ser increïble. Jo estic fart d’arreglar cables de gas d’una moto. Porten tots un cap i aquell estava trencat. I ells, amb una pasta i amb una ‘bala d’un míssil’, van donar-li forma i van arreglar-lo. Em va impactar bastant perquè jo els deia “això no aguntarà”, i res, el van muntar i va funcionar. Tot ho arreglen amb una senzillesa que aquí és impensable.

Després vas fer entrega d’un casc
Vaig fer entrega d’un LS2 i vaig fer un vídeo divertit com si fós el distribuidor oficial de la marca a Thionck Essyl.

Ara s’està parlant molt de l’ebola. Quines notícies en rebieu?
De bastanta por, perquè tot i que deien que està focalitzat en una zona concreta [Libèria, Guinea Conakry, Burkina Faso i Nigèria], una epidèmia d’aquestes corre com la pòlvora. Teníem una mica de WiFi i amb el twitter i les xarxes socials ens n’informàvem. Però no ho volíem veure.

La població n’era conscient?
Ells tenen un nivell de vida que fa que estiguin acostumats al que vingui. No tenen el valor de la vida que tenim nosaltres. Viuen el dia a dia. Jo ho veia al quiròfan. Operaven gent d’una hèrnia i sortien mig coixos, encara sota els efectes de l’anestèsia. Però sortien i no es queixaven. És una altra mentalitat. I això de l’ebola no ho veuen com nosaltres. Si més no, no ho transmeten.

I quina pretensió tens amb el vídeo?
Ho he de pensar. Abans de marxar vaig fer un guió i crec que serà una cosa maca.

Hi tornaràs?
Sí. I ara, ja començo a lligar-ho, perquè l’any que ve vull portar-hi un contenidor ple. Puc aconseguir-ho!

ÀUDIO DE L’ENTREVISTA
Entrev Joan Pedrero