Som a punt d’enlairar-nos, amb les maletes carregades d’il.lusió. Asseguts en una taula, cel.lebrant el Tajabone, el canvi d’any musulmà, parlem del pòsit que ens deixa la nostra curta, però intensa estada al Senegal. La dels contrastos, entre la zona turística de Cap Skirring i Illa Carabanne, amb la dels pobles de l’interior, com Caparan. Diferència perceptible per nosaltres, en alguns petits detalls com les comoditats de què hem gaudit en un lloc i en un altre. Sense desmerèixer una i prioritzar l’altra. Per a ells, la vida és la mateixa.

Amb el so i el ritme dels timbals, i la cadència amb què les onades arriben al bot de l’aigua, recordem la sinceritat de les seves mirades, el contrast de  la blancor de les seves dents amb la negror de la seva cara i el rosa de la llengua. La seva musculatura. Algú parla de la perilla d’en Ben i tots, negres i blancs riem plegats. En Ben és l’exemple de la potència física i la bellesa de la joventut africana i caparanesa. Bellesa exterior i interior. Es parla d’amistat, de comunitat i del famós cercle, que simbolitza el diàleg i el respecte entre savis, dones, homes, joves i l’imam. Allà es decideix sense aixecar la veu. Es consensua. Penso que hem entrat dins el cercle. Ens han acollit i ens hem integrat. Junts, podem arribar més lluny. Hem buidat el nostre cervell de prejudicis i l’hem omplert de valors. Molts dels que manquen al primer món i que trobes, en cadascun dels racons de l’Àfrica.

En Laïty, el nostre guia tots aquests dies em diu: “tot i que som diferents a nivell econòmic, som iguals a nivell personal”. I nosaltres li diem que, “mai, mai, mai, serem feliços com ha estat aquesta nit”. A Carabanne. Camí de retorn a Caparan, abans d’enlairar-nos, Txarango sona a la furgoneta i cantem tots. La lletra ens uneix encara més. Un altre món és possible. Calella-Caparan: “deux villes jumellées”.

Caparan. 15 de novembre