El Barri de Pekin de Calella se singularitza per tenir uns senyals identitaris propis. Sovint es diu que és una Calella dins Calella. La dita popular ‘No gaire, de Calella i pekinaire’, referma aquesta doble pertinença. Qualificatius propis que marquen ja una personalitat, com el de ‘catrà’. Un mot que s’aplicava al jovent, especialment del barri, que amb l’arribada del turisme a Calella (anys 50-60), es dedicà a anar al darrera d’estrangeres per seduir-les (el compositor calellenc, Jordi Feliu, fa la sardana ‘Els catrans de Calella’, en què es reconeix aquesta figura). Són només dues mostres dels trets diferencials dels pekinaires. A infocalella ens hem volgut apropar a un altre dels signes que marquen la seva personalitat: un escut propi (obra de Tomàs Cusell) del qual, els pekinaires se’n senten orgullosos.

Se n’han fet diferents reproduccions. Segons les nostres indagacions, en són quatre les que es coneixen: l’original de paper, propietat d’en Nicolau Fornés; dues còpies propietat de l’antiga Pensió ‘El Pekinaire’ (ara, Bed & Breakfast El Pekinaire), una de plàstic i l’altra en ferro forjat i una última pintada a l’oli, que és a la seu de ‘Gent del Barri de Pekín’ (l’associació que agafa el testimoni de l’extinta Comissió de Festes).

Prenent com a punt de partida l’escut, ens demanem pels límits del barri; pel mandró com a símbol; per la seva important activitat social com a col.lectiu i, en definitiva, pel significat que té ser pekinaire.

L’escut original és obra de l’artista calellenc Tomàs Cusell, a qui se li va encarregar el disseny a la dècada dels anys 70. El mandró és un dels trets significatius del jovent del barri, al costat del mar (ben pròxim) i és també un dels elements principals de l’escut. El mateix Cusell, i a petició d’infocalella, ha fet aquesta definició acurada de la simbologia que té per al barri l’escut i de quina és la història. És un document de valor, manuscrit, i que us presentem tot seguit

[slideshare id=35132626&doc=cartatcusellpekinaire-140526112303-phpapp01&w=641]

L’original és ben guardat a casa d’un pekinaire de tota la vida, en Nicolau Fornés. Veí del carrer Sant Isidre, en ple barri de Pekín, i que protegeix emmarcat a casa seva, on ens reb. Ell és membre fundador de la Comissió de festes del Barri de Pekín.

“Al barri, érem guerrers de debò!”

Aquest és un escut amb història
Doncs sí, el mandró era la nostra arma de jugar a guerres… perquè és clar, t’estic parlant de l’etapa posterior de la guerra d’en Franco, que dic jo, no? I anàvem a jugar aquí dalt als Garrofers, per aquí a marc, anàvem a banyar i guaita, la nostra arma era el mandró. Érem guerrers de debò! I la resta de gent del poble ens temia perquè quan anàvem per avall hi havia merder sempre (riures)…

Xoca, si ens fixem en l’escut, que Pekín s’escriu amb K i no amb Q
Això es va fer sense cap malícia. Amb k, doncs amb k.

Nicolau Fornés amb l’escut original, dissenyat per en Tomàs Cusell. Foto: carlespascual.cat

I Pekín, perquè?
Jo tinc alguna teoria…, però no sé si és certa. Aquest barri era una sènia, La Sènia de Can Fonoll, i hi havia 4 o 5 cases pairals i la resta era horta. Em sembla que va ser el senyor Bartrina qui va edificar, 70 o 80 cases totes iguals i se’n van dir, ‘les cases barates’. I, és clar, estan el barri a la punta del poble, al costat de la Riera, donava la impressió que la gent del poble més benestant volguessin marginar aquella colla de pekinaires! Semblaven xinesos!… Era un barri de pescadors, sortit dels carrers Anselm Clavé i Jovara, bàsicament. Ara recordo Cal Soques, a Cal Xono, a Cal Coca… i aquests eren pekinaires de soca-arrel i d’abans de néixer jo. I suposo que el nom, li ve d’aquí.

Quan es pensa en fer un escut per al barri i per quin motiu?
Aquest escut el va fer el senyor Tomàs Cusell, que va néixer al barri, al carrer Sant Isidre. De molt jovenet va marxar d’aquí i va anar a viure fora, però és pekinaire i tinc clar que se’n considera. Ell era molt amic d’en Joan Rovira, que també era membre de la Comissió de festes, i li va dir: ‘noi, tu que ets artista, perquè no fas un escut’. I penso que és molt indicat, perquè mira, el mandró, els pantalons estripats, brut, doncs… ens identificava. Ara no, ara som el barri maco del poble.

Era un signe d’identitat, amb què la gent, que feia molta vida de carrer, se sentia identificat
Sí senyor. Va fer una obra d’art.

Una obra d’art que vostè guarda a casa. I hem de dir que l’escut que hi té, és l’original
Jo tinc l’escut original. Jo era molt amic d’en Joan Rovira i em va dir, ‘té, te’l dono perquè sé que tu el guardaràs’. El vaig fer emmarcar i el tinc a casa.

Vostè va ser membre de la Comissió de Festes del Barri. Els seus carnestoltes eren dels més reconeguts, no?
Això té una mica d’història. Vàrem començar sent atrevits. El primer, vàrem muntar una plataforma al darrera del Land Rover amb 8 o 10 bisbes i capellans, asseguts, i amb uns cartells que deien: divorci sí, divorci, no. Era al principi de la polèmica del divorci, encara no estava regularitzat. I al darrera, hi havia els amics Joan Rovira i Josep Juanola, un vestit de dona i l’altre d’home que anaven trencant plats. Va tenir un èxit extraordinari. Fins i tot, imagina’t de quina època et parlo que per algun lloc per on passàvem ens van tirar una galleda d’aigua perquè els hi semblava massa irreverent.

Què suposa per a vostè ser un pekinaire?
Mira, l’eslògan del barri diu ‘No gaire, de Calella i pekinaire’. Per a mi, és un goig ser calellenc i si a més a més sóc pekinaire, doncs encara m’omple més.

ÀUDIO ENTREVISTA
Conversa amb Nicolau Fornés. Fundador Comissió de Festes del Barri

Del Barri de Pekin, se n’ha fet recentment la presentació d’una recopilació fotogràfica que aprofundeix en l’origen dels seus trets diferencials. Hi han treballat conjuntament, l’Albert Pruna calellenc de naixement i pinetenc d’adopció i Joaquim Pera. El llibre recull 600 fotografies, gràcies a la col.laboració d’unes 170 famílies que les hi han aportat. Albert Pruna és historiador i autor dels llibres ‘La calaixera dels records’ i ‘Fabricants i distribuïdors de begudes carbòniques a Calella’.

“Ja tens passaport per estar aquí al barri!”

Què és ser ‘pekinaire’? Com se’ls explica a la gent que no hi vivim?
Pekinaire és un sentit, és un pensament, és un ideal.

És una manera de pensar, és una manera d’estimar el que és el teu barri. Són gent com nosaltres, s’estimen el poble. Es consideren calellencs, però abans es consideren més pekinaires.

I aquesta identitat tan seva, d’on ve?
Penso que els primers pobladors, que encara no eren pekinaires, però que ja s’hi devien començar a sentir, van tenir una vida que no va ser gens fàcil. Els va costar molt tirar endavant les seves famílies. Eren pescadors. El mar els marcava molt, amb grans temporals. Patint tot el dia per si trobarien o no la casa. També tenien la Riera al costat i una sèrie d’inclemències els va fer una gent forta, amb caràcter, que després va ser el caràcter pekinaire.

Crescuda del mar a Calella, l’any 1918. Foto: Nicolau Fornés

Abans es feia molta vida al carrer, un altre dels factors que devia consolidar el sentiment de pertinença, no?
Jo recordo, de petit, al vespre tothom prenent la fresca, els nens jugant a pilota, fent els focs de Sant Joan. La gent col.laborava, guardava la fusta per fer els focs. Compartien un meló, una síndria. Vinga va! Canalla, mengeu un tall de síndria! Jo no sóc del barri de Pekín, però sempre m’hi he sentit molt vinculat per part dels meus avis i de la meva mare. Recordo que quan estava al ‘Xino’ (referència a Pekín?), el bar del meu avi, havia vingut més d’un client i m’havia dit: escolta, tu què fas aquí? Tu ets un xarnego. Ja tens passaport per estar aquí al barri?… I clar, jo em quedava una mica parat, dient, què em diu aquest, no! I li deia al meu avi, perquè aquest senyor, quan vinc, em diu això? I l’avi em contestava, deixa’l estar que aquest està carregat de romanços!

Es coneixen els límits del barri, on comença i on acaba?
Això és un altre problema. Si parles amb uns et diuen una cosa. Si ho fas amb uns altres, et diuen una altra cosa. Al nostre llibre, i després de parlar amb molta gent, ens diuen: no, el barri de Pekin és al carrer de la Pansa i uns altres diuen, és al carrer Bartrina, però al cantó de la dreta, l’esquerra ja no ho era. Després parles amb un altre i et diu: no, hi havia un bar que feia cantonada que li deien de Cal Xono, que hi havia un senyal que deia, aquí comença el barri de Pekín.

ÀUDIO ENTREVISTA
Entrev Albert Pruna