Som a punt d’enlairar-nos, amb les maletes carregades d’il.lusió. Asseguts en una taula, cel.lebrant el Tajabone, el canvi d’any musulmà, parlem del pòsit que ens deixa la nostra curta, però intensa estada al Senegal. La dels contrastos, entre la zona turística de Cap Skirring i Illa Carabanne, amb la dels pobles de l’interior, com Caparan. Diferència perceptible per nosaltres, en alguns petits detalls com les comoditats de què hem gaudit en un lloc i en un altre. Sense desmerèixer una i prioritzar l’altra. Per a ells, la vida és la mateixa.

Amb el so i el ritme dels timbals, i la cadència amb què les onades arriben al bot de l’aigua, recordem la sinceritat de les seves mirades, el contrast de  la blancor de les seves dents amb la negror de la seva cara i el rosa de la llengua. La seva musculatura. Algú parla de la perilla d’en Ben i tots, negres i blancs riem plegats. En Ben és l’exemple de la potència física i la bellesa de la joventut africana i caparanesa. Bellesa exterior i interior. Es parla d’amistat, de comunitat i del famós cercle, que simbolitza el diàleg i el respecte entre savis, dones, homes, joves i l’imam. Allà es decideix sense aixecar la veu. Es consensua. Penso que hem entrat dins el cercle. Ens han acollit i ens hem integrat. Junts, podem arribar més lluny. Hem buidat el nostre cervell de prejudicis i l’hem omplert de valors. Molts dels que manquen al primer món i que trobes, en cadascun dels racons de l’Àfrica.

En Laïty, el nostre guia tots aquests dies em diu: “tot i que som diferents a nivell econòmic, som iguals a nivell personal”. I nosaltres li diem que, “mai, mai, mai, serem feliços com ha estat aquesta nit”. A Carabanne. Camí de retorn a Caparan, abans d’enlairar-nos, Txarango sona a la furgoneta i cantem tots. La lletra ens uneix encara més. Un altre món és possible. Calella-Caparan: “deux villes jumellées”.

Caparan. 15 de novembre

El que nosaltres fem en un clic, a l’Àfrica no és tan fàcil. Dues hores, és el temps que hem necessitat per intentar penjar aquest post des del Senegal. Trobar wi-fi, senyal oberta i gratuïta d’internet, no és fàcil i fer-ho, amb una connexió estable, tampoc. Ens diuen que a Bayla, direcció al nord del Senegal, potser tindrem sort. Deixem Caparan, en cotxe, i ens desplacem a uns 5 quilòmetres. Ens aturem en una casa perduda i aïllada en la foscor africana, amb dues gegants antenes parabòliques, que ens obren una finestra d’esperança. En Leity, el nostre intèrpret caparanès, ens acompanya i ens facilita les explicacions gràcies al “djola”, la llengua nadiua que es parla a la zona. Mentre acabo d’escriure les últimes línies d’aquesta crònica, assegut a terra amb el nostre Mac Book, intentem establir la connexió. Arriba, però, és deficient i no permet la publicació. No ens donem per vençuts. La feina està feta i és només qüestió de trobar la connexió i fer un clic. 2 segons, 3 segons… Nosaltres ja hi hem destinat una hora.

Bignona és la tercera ciutat més poblada del Senegal. És a uns 20 quilòmetres d’on ens trobem, en direcció al sud. Volem provar-ho. Ens resistim a ser vençuts, inconscients que la dificultat de fer un clic d’aquest tipus, en aquesta zona de l’Àfrica, es pugui convertir en una acció insalvable. La carretera, asfaltada, és un símbol de vida. Els cotxes, les persones, les bicicletes i els animals l’ocupen sense miraments. Tot i que els vehicles tenen la prioritat, la convivència no és cap problema. El so d’un clàxon avisa que algú s’apropa i que algú a de fer-se a un costat.

El trànsit diari per aquesta via vertebradora del país queda reduït a la mínima expressió quan es fa de nit. No sona cap clàxon, però un stop i quatre pneumàtics de camió enmig de la calçada ens indiquen que l’aturada ens és obligatòria. La policia i els militars, armats amb metralladores de grans dimensions, no permeten la circulació de vehicles. Se’ns explica que els controls són necessaris i tenen una doble finalitat: la seguretat dels turistes i el seguiment dels càrtels de la droga, que estan instal.lats a Guinea-Bissau.

Ens cal una sortida d’emergència si no volem recular. Consensuem que una causa de força major serà més creïble. Ens calen medecines per a un company malalt. Aquesta és la nostra estratègia que, ara, hem de traslladar als homes armats. Els amics caparanesos que ens acompanyen, deixen la furgoneta i a nosaltres, també. Baixen i no tornen en gairebé mitja hora. Una lot s’apropa. El diàleg ha estat productiu, però només se’ns concedeix una moratòria pactada, d’una hora. El control queda enrere.

Arribem a Bignona. Wi-fi o cable!, ens pregunten a l’entrada d’un locutori de 10 metres quadrats. Ja ho tenim. Pensem. Connectem els nostres dispositius mòbils i també el Mac. Agafa la connexió, tot i que li costa. Intentem obrir el navegador de google. Una acció que a casa fem cent vegades diàriament, sense pensar-hi. Després d’uns minuts, aconseguim descarregar la pàgina d’inici. Enviar el nostre post amb tres fotografies, serà impossible. No passem d’algunes notes pel facebook, i un correu electrònic compartit per les 3 famílies.

Un clic de dues hores. Els mitjans fan la diferència entre el primer i el tercer món.

Cap Skirring. 14 de novembre

Banjul, la capital de Gàmbia, ens rep de nit. La il.luminació de la pista d’aterratge és l’únic punt de llum que s’observa des de l’aire. Tot i la foscor, la gent fa vida al carrer. Al voltant d’una taula, a la porta d’un magatzem, o simplement, preparant-se un tè i oferint-se com a xerpes per al viatge d’uns quants ‘lulums’, blancs, acabats d’arribar. La foscor es fa encara més visible en el desplaçament per carretera fins a Brikama, encara a Gàmbia, i on dormirem unes poques hores en un petit alberg. La falta d’habitacions fa que alguns hagin de muntar la tenda a l’exterior.

La llum més important de l’Àfrica és la que s’aixeca cada matí, després de les oracions de primera hora. Sonores des de molts punts. A Gàmbia, el 90 per cent de la població és musulmana. Els nens no entenen de religions. Tampoc els calen llenguatges per comunicar-se. Un d’ells s’acosta. Em frega el braç. Els pèls. Em mira les cames i m’aixeco la samarreta. Es fa enrere, en veure que el pit també és pelut. En una estona, arriben com ratolinets sortits de tot arreu, més nens. I criden, – on és en Quim? Se l’estimen. A Brikama i també a Caparan, on el coneixen com “l’ambassadeur”. És més que un ambaixador per ells.

Amb la llum del dia, cal callar i observar. Els ulls, però, no donen a l’abast per copsar la gran quantitat d’activitat que voreja el nostre viatge cap a Caparan. La carretera és plena de gent que camina per les voreres. És diumenge, però és un dia com qualsevol altre. Tothom fa coses i tothom fa l’efecte que no fa res. Les persones es barregen al carrer amb els burros, les cabres i les ovelles. Formen part del paisatge atapeït amb què acomiadem Gàmbia. La sortida, però, es fa llarga. Quatre banderes irreconeixibles t’indiquen que has arribat a la frontera amb el Senegal. El funcionari de torn, vestit d’uniforme, espera el passaport i els papers del visat per entrar al país. També, un altre cop, els nens. Venent ous i cacauets en plena frontera.

Finalment, i després de més d’una hora i mitja de desplaçament, passem el cartell que ens diu que som a Caparan. Uns arbres, grans, tallats a banda i banda de la carretera indiquen que has de reduir la velocitat. Són les bandes rugoses africanes. Cal sortejar-los. El viatge paga la pena. Perquè, l’arbre de veritat és el ‘Fromager’. Allà, ple de simbolisme, una quarantena d’homes, dones i nens ens reben. Amb música de timbals i balls tradicionals. Caparan ens acull amb els braços oberts. La simbiosi és plena entre dues maneres d’entendre el món. Calella-Caparan.

Ziguinchor (Casamance). 13 de novembre