Un amic d’ascendència gallega em diu “la zona més lletja de Galícia”, referint-se al nord, a la província de Lugo. No sé com són les turístiques Rias Baixes, però les Altes, menys conegudes i menys explorades, fins i tot pels autòctons, són encantadores pel viatger. Som a la zona de A Mariña [Lugo], a la seva part occidental. Aquí, els locals, s’hi refereixen com ‘el nord més al nord de Galícia’. Les llengües del Cantàbric pugen i baixen, segons la marea, i banyen els poblets mariners de la costa.

Des d’un d’ells, O Vicedo, surt un camí de ronda que voreja la costa i alhora s’endinsa per un bosc d’eucaliptus rectilinis, que mostren la seva exhuberant alçada i forneixen el camí d’agraïdes zones ombrívoles. Al sotabosc i a mode de molsudes sabates naturals dels arbres que ens acompanyen, les falgueres també tenen un espai preponderant. Aquí, fa un temps, s’aprofitava la rigidesa i la rectitud dels troncs dels eucaliptus per fer les vares dels pesquers de la tonyina. Ara s’han substituït per unes altres de metàl·liques.

El camí, dels coneguts com a PR o ‘petits recorreguts’ [ben senyalitzat pels colors groc i blanc], voreja els penya-segats que perfilen el litoral. Fins al punt, en què la ria deixa de ser-ho i es confon amb el mar Cantàbric que es mostra amb tota la seva immensitat blava.

La força de les seves onades peta a la praia de Xilloi, premiada amb una bandera blava i una Q de qualitat, per les seves aigües i la seva sorra, fina i blanca. Fi de trajecte!